divendres, 11 de desembre del 2009

Desfoga't

Fa estona que estic intentant escriure alguna cosa. A mig fer però, me'n adono que tot allò que he escrit fa 2 segons, no serveix per res. Bé, per res tampoc. Només per distreure't i treure't del cap (per uns minuts) allò que avui no t'ha fet sentir bé, allò que avui t'ha anat malament, allò que espraves i que no ha passat. I així és com aquest blog va sobrevivint, nodrint-se de moments en que expressar-te, intentar fer entendre't per algú altre, pot ser una tasca molt feixuga.

Sempre pendents dels altres. Així estem. Tot el dia pensant com anirà el retrobament..." Hola! Què tal?" mmmm, no...massa típic! "ostres, vas molt guapo avui!". Tampoc, masses confiançes.
"Què, ha estat bé no?" Si, potser si...ai, no ho se! I penses "bah...ja arribarà el moment, serè natural. Però...si em treu un tema de conversa que no m'hi sento bé? No no, millor no pregunto..." I així, milers de situacions que cada dia passen pel nostre cap, com si fos la màxima preocupació.

Aquesta preocupació però, dura fins moments abans. Just al moment, és la por, la timidesa, la humiltat, qui t'envaeix. Mirades esquivades, gestos improvitzats, en resum:dissimular per tal de no trencar amb el nostre esquema. Un esquema, com he dit, amb fonaments de por i respecte.

L'estona va passant i cap moviment. Sempre queda al final. Intentes dissimular, tant bé com pots però se't escapa una mirada, de reüll. Però res, inútil. No has tingut el valor de fer tot allò que t'ha portat de cap durant tot el dia. Fer, és dir "Hola!". Fer, és dir "Ei!". Fer, és tocar el braç.
Però res, un es queda petrificat al lloc, amb l'esperança que l'altre l'haurà vist.

Surt amb pressa, saludant ràpidament. Passa pel costat, i res. Suposo, crec, que ho haurà vist. Mentre un s'allunya, l'altre necessita trobar una situació còmode. Aquesta situació però, s'ha esvaït...Tot es desfà.

Deixar passar oportunitats, petites però igual d'importants. Arribes a casa, lamentan-te. Intentes buscar per quines raons tampoc t'ha gosat dir res. Potser les mateixes que les teves.
Qui sap.
Al final, reconeixes la teva pròpia cagada i et repeteixes "no, el pròxim cop no hi tornaré". Però, a l'hora, saps que és el més possible. I així una vegada rere una altra, el temps passa i les oportunitats també. Però tenim l'il·lusió que la pròxima serà millor, i que segur que no la desaprofitarem.

Mentretant però, aquestes paraules, idees,..., van formant aquest text, aquest blog, el qual recobra la vida quan normalment ja és massa tard.

(Desfoga't)

dimarts, 1 de setembre del 2009

En perill...

Si, des de fa temps el blog està en perill i tampoc faig res per salvar-lo...
Potser perquè fins ara no he tingut massa temps, potser perquè tampoc hi he pensat.
Ara començen les meves vacances i encara tinc tot un mes per endavant...
M'avorriré, i molt! Però espero que així el blog continui tinguent vida. Esperem...

diumenge, 9 d’agost del 2009

Dani JARQUE


El dia d'avui nomes té dos colors: blanc i blau.
Jarque era de l'Espanyol, si. Malgrat això però, no era com els altres.
L'Espanyol ha perdut una peça clau, el món ha perdut una bona persona.

Ànims Espanyol, de tot cor.





*el blog,fa temps que està de vacances...

diumenge, 21 de juny del 2009

divendres, 19 de juny del 2009

El món gira al revés


El món vol una cosa, jo en vull d'altres.

I tornem ser Sant Joan. El dia 23 és una d'aquelles nits on tothom surt a sopar, on tothom surt de farra i on els mínims dilemes es converteixen en grans preocupacions....què fem?

Sempre hi ha una opció predominant damunt la taula però també n'hi han de reserva. Entre aquestes es van canviant els papers segons els interessos d'uns i d'altres. Uns interessos que també canvien en una mateixa persona. D'això se'n diu influència? Per què un dia dius no, i al seguent dius si? Què ha canviat?

És una nit bonica, és cert, però, cal anar-se'n 40 km lluny? Cal buscar-te l'excusa del Sant Joan per fer el que es fa un dissabte qualsevol?

Volia agafar-me aquests dies de forma diferents, però no és així. Se que si ho faig, no estaré bé.

dijous, 11 de juny del 2009

Uns tant, i d'altres tant poc..

Des de ja fa uns dies, ja hi ha les parades del mercat futbolístic a la seu de tots clubs de futbol. Les més curioses (sobretot per tots els culers!) són les del Real Madrid.

No tantsols ens desperta la curiositat per saber quins jugadors compraran i quins es vendran, sinó per saber com ho fan. Curiositat per saber d'on treuen tal quatitat de diners en època de crisi i de números vermells. Curiositat per saber d'on treuen els 90 milions d'€ per pagar el Cristiano Ronaldo, curiositat per saber d'on treuen també, els de Kaká.

Mentres uns es gasten centenars de milions per pagar 3 persones, els altres, resem per no quedar-nos sense feina, per poder arribar a final de més, per poder sobreviure. Mentres uns poden anar demanant prèstecs per comprar estrelles del fubol, els altres hem de veure com cada cop que anem a demanar alguna cosa se'ns tanquen les portes, amb l'excusa de "la crisi, no tenim diners".
I això tot just acaba de començar. El preu al quilo va canviant, segons les variables ( d'on prové, si és fresc o no, si és de qualitat...). Primer tants quilos de Kaká, després tants quilos de C.Ronaldo. Ara ve la temporada de Villa o Forlan.

Crec que li hauriem de dir al senyor Florentino que ens expliqui el truc de multiplicar pans per peixos, bueno, en aquest cas res per euros.
I després diuen que els diners no compren les persones...I un rave!


(Tot i la ràbia que em fa aquest tio, he penjat la foto perquè veure-li la cara després de perdre una Champions, no té preu)

dissabte, 30 de maig del 2009

Prosa blava, poesia grana


Nervis previs. Les cames et van amunt i avall. Mires el rellotge i encara queda mitja hora. Tot es va emplenant i la sensació que s'acosta alguna cosa grossa és més present. Encara et queden ungles. Poques però en queden. Començes a parlar amb la gent. Uns diuen que si, d'altres, com jo, diem que no. Tornes a mirar el rellotge i encara queda un quart - deu minuts ben bons. Està a petar! De mentres i des de ja fa estona, escoltant la prèvia a la ràdio. Les alineacions, notícies d'última hora. Prudència i humilitat. Ja queden 5 minuts i la cadira es mou per si sola. La gent cada cop murmura més alt, fa crits, està igual que tots. Els nervis es noten. Un minut. I sona...gallina de piel i llagrimeta.


Patiment durant mooolta estona. Va va va...(no es veu res!). Alegria per uns instants però encara amb els nervis a flor de pell. La gent es va relaxant. Jo no. I tornem-hi! Cada cop queda menys per arribar al final. Més i més nervis al veure què tot està quasibé per fer. Alegria desfrenada! Ara si! Però prudència, encara falta. 5 minuts. 3 minuts. 3 més? Vinga va... FINAL! Crits d'alegria, alguns de decepció que s'amaguen. Gallina de piel i llagrimeta.

L'endemà engeguem la tele. Gent i més gent. Ni rastre. La ciutat a petar com mai. No apareix ningú. Ara si! Que comenci la festa! Embriagats (alguns) i eufòrics (els altres), un per un. Al final, gallina de piel i llagrimeta.

I ara què? Avui tot s'acaba. Somnis, il·lusions, patiment, nervis,... S'acaba, de la millor manera. Alguns (molts!) no voldriem que aquesta festa s'acabés mai, mai. No voldriem despertar del somni. Però ho farem. I, l'any que bé, esperem tornar a dormir per a veure si aquell somni que vam tenir fa temps, es torna a repetir. Nomes demanem una cosa: Josep, queda't!


Prosa i poesia és el que ha aconseguit l'equip de Pep Guardiola.
Moltes gràcies Pep, de tot cor, moltes gràcies!
BENVINGUTS AL BLOG